Tot és el Ser.

Aquestes paraules que emergeixen del Silenci inherent a tot i a tothom, és el Ser. La imatge que puguis veure aparèixer en una pantalla d'ordinador, és el Ser. Els núvols, el Cel, l'aire, l'aigua de l'Oceà, l'Univers sencer, des del més diminut detall al més immens de la creació, és el Ser. El terra que trepitgen els peus, és el Ser. Els cossos, els que siguin, animals o humans, són expressions del Ser. Tota forma de vida és el Ser. La sensació de separació amb el tot, és el Ser. L'aparent buscador i la recerca és el Ser buscant-se a sí mateix. El somni de semblar ser dos, forma part del joc magistral. Les paraules d'un parent, d'un veí o veïna, és el Ser. El soroll dels carrers d'una ciutat és el Ser.  Una emoció dolorosa o complaent que succeeixi en el cos, és el Ser. Només hi ha Ser, i, en aquest únic Ser, pot aparèixer-hi i desaparèixer-hi tot, el que sigui, el que faci falta, tots els personatges inventats, tots els decorats, totes les llums i totes les ombres, perquè el que més anhela i alhora és el que més por li fa a la ment humana, per la qual ens prenem, és perdre la falsa identitat que s'ha anat creant sola, però fins i tot això és el Ser. Si hi ha patiment, és el Ser. Tot està bé, inclús el que sembla que no està bé, ho està. Tot és com ha de ser, no es pot canviar ni un sol punt ni una sola coma de la pel·lícula predestinada a veure i a experimentar. El que hagi de succeir, succeirà igual, amb o sense instint de possessió, i el que no hagi de succeir mai, no succeirà, per més que es resi, s'implori o es supliqui a mil deus inventats. Tot el que és i tot el que no és, és el Ser Absolut que existeix per sí mateix. Quan es veu realment, en profunditat, pots relaxar-te i deixar-te viure en el desconegut, deixant que tot succeeixi tal com ha de succeir.

El Ser és eternament atemporal, lliure i immutable, roman sempre en la Presència, que no té res a veure amb el temps inventat per viure en el més organitzat, popular i preestablert del món de la imatge. El Ser mai ha nascut i mai morirà, no li succeeix res, només pateix i fa patir la Consciència quan es limita amb la creença infantil de creure ser el centre del món. Però fins i tot això és com ha de ser, no ha de morir l’ego per l’auto realització, s’ha de morir únicament la sensació de ser algú, que només ho pot fer succeir el Ser. Quan això és vist i comprés, el cor implora la segona oportunitat si se sent preparat per a acceptar la invitació d'assumir la Unitat. El Ser fa rendir l’ego per posar-lo al servei del cor. Cap persona ha pogut ni podrà il·luminar-se o despertar per sí mateixa, perquè seria una contradicció. Ser persona és ombra. Com pot l'ombra veure que és ombra? Com pot un personatge, veure per sí mateix, mentre està succeint la pel·lícula  que es projecta en una pantalla? Només desperta la Consciència.  Ser persona és la màscara del Ser per a representar una magistral obra teatral. De fet, ser persona, és una idea, una creença preconcebuda, la més dolorosa de totes les que hagi pogut crear o inventar la ment humana, la que més costa d’alliberar.

En tot moment, durant l'eternitat d'aquest ball del Res, està operant la Llei Universal dels oposats, per a reequilibrar-ho tot. La Vida impersonal, des de sempre i per sempre, es viu a sí mateixa, i, en aquest joc de semblar ser dos, hi ha constantment construcció-destrucció, resconstrucció-redestrucció, naixement i mort, així successivament, dins la roda eterna de l’existència, però tot i tothom s’auto equilibra  a sí mateix, sense ningú fent res. Tot sembla molt i molt real, però la veritat indescriptible, la visió d’Això que És, sempre supera tota ombra, tot somni, tota ficció i tota il·lusió.

Gràcies a la visió que veu tota forma de vida que hi ha, tota expressió de la vida, la Consciència pot despertar de la hipnosi de creure ser algú que sap el que ningú sap. Llavors hi ha un canvi de percepció total. Tal com ho veiem en la naturalesa, tot es viscut per sí mateix. Només hi ha visió que veu el tot, sense que s'hagi d'implorar res, ni s'hagi de resar a mil deus inventats.

Viure és el més simple, radical i natural que hi ha. Tot esser viu de la creació és viscut ara mateix, pel més vital que hi ha. El més complicat és el que n'ha fet la ment humana de l'extraordinària simplicitat. Aquest és el drama etern de la humanitat, no veure mai que no hi ha mai ningú, que només hi ha Vida essent vida. La sensació de ser algú és la il·lusió que genera ombra i separació amb el Tot.

Aquest drama i sense sentit gegant, és un caos diví que sempre serà etern, no hi ha res a fer. Tot és, tal com és, per acabar veient que només hi ha Ser.

No es pot comprendre intel·lectualment la vasta immensitat del Ser, és impossible, els mateixos conceptes ja ens en separen. Ja som el que ja som en la Presència, ja estem essent viscuts per la mateixa intel·ligència eterna. Amb una mica de sort, en vida del cos, la Consciència veu i desapareix, quedant només Ser existint per sí mateix.

Si ho veus amb lucidesa, pots relaxar-te, tot és un Sí rotund a la Vida, inclús el “no” és un Sí a la Vida. Tot està bé.

Gràcies !!