Més enllà de la ment, som lliures en tot moment.

 

Res ni ningú és inferior o superior a res ni a ningú. Tot és l'expressió divina de l'Amor.

 

La llibertat no és fer el que em doni la gana. La llibertat comença quan implores a l'infinit, deixar de ser esclau de tu mateix.

 

Quan la Vida impersonal et regala la creativitat, per a escriure un coneixement que neix del Silenci, inherent a tot i a tots, junt amb la dolça llibertat de com si tu decidissis, sabent que no has decidit mai res, el que més fascina és veure que no t’has de sentir obligat a res ni a ningú, amb aquest art.  El que va quedar escrit ahir, avui ja no serveix, ho pots deixar anar, absolutament, sense haver de posseir paraules per a interessos personals.

 

Aquest coneixement no és per a engreixar l’ego de la mentida, és per a despertar del són hipnòtic, així que quant menys ho pugui posseir la ment humana pels seus usos personals, millor, perquè més es va afinant la comprensió lúcida, més vas a la font de l'abundància infinita.

 

El que pugui haver quedat publicat en aquesta web, no s’hi ha de quedar per sempre. El cor que hi entra pot llegir el que sigui que hi hagi ara, és just el que ha de llegir, ressonarà o no ressonarà, això ja no és cosa de ningú. La Vida, a través d’aquest cor que escriu, (que és la mateixa vida que ara ho llegeix) fa servir aquest meravellós art de l’escriptura, a més de l’experiència, per a fer-se conscient de sí mateixa, no per a fer-ne llibres com xurros ni per a deixar una web atapeïda d’informació, perquè el que més ha confós a la ment humana, des de sempre i per sempre, han estat les paraules que s'hereten de generació en generació, que no neixen de la font. S'ha de saber anar més enllà de les paraules que només apunten vers la veritat, que no són la veritat. La veritat es revela a sí mateixa constantment, i res ni ningú la pot posseir.

 

Quan ja s’ha vist de què tot és l’auto recordatori, havent assumit la Unitat, quan més obert s’està a desaprendre-ho tot i a desprendre’t del que ja ha succeït, inclús del que ha quedat escrit, menys esclau se sent el cor, tant de la paraula, com del que sigui que ja hagi passat o hagi emergit a la llum de la Presència.

 

S’és esclau de la paraula popular i del coneixement, mentre la ment ho posseeix. La paraula per a la comprensió intel·lectual no té res a veure amb la paraula que neix de la font de totes les coses. La ment mai pot, ni ha pogut ni podrà comprendre a l’infinit, no ha pogut ni podrà canviar ni moure el canvi i el moviment constant de la Vida impersonal, per aquest simple motiu, fins i tot és divertit deixar que el Silenci es vagi revelant a sí mateix, dia a dia, sense haver de forçar res, sense haver de sentir-se obligat a les obligacions que crea o inventa la ment, que ho voldria mantenir pel sol fet del que var dir, va llegir, va escoltar, va veure o ha cregut comprendre. La visió lúcida que se'ns regala, si és que succeeix, no té res a veure amb els ulls físics, ni amb els temps inventats.

 

Quan et vas enamorant del més absurd i ordinari de la Vida, d’aquest sense sentit gegant, vas veient que hi ha un equilibri i una absoluta perfecció en tot, que res ni ningú podrà impedir. Tot està perfectíssimament regulat per la Llei Universal del Oposats. Així que de què serveixen unes paraules escrites sobre paper o en una web? si avui la Vida les pot canviar per complet, per a què visquis en harmonia amb el canvi constant, en el desconegut, sense haver-te d'anticipar ni demorar en res de l'experiència predestinada a viure, sense haver-te de fer teu, seu o meu,  aquest sense sentit meravellós, ni haver-te de sentir propietari d'una vida.

 

Ets lliure en el moment que deixes de ser esclau de la paraula popular. Ets lliure quan no t’identifiques amb les paraules que surten de la boca d’un altre. Ets lliure quan inclús deixes anar el coneixement lúcid que hagués emergit a la llum, sigui ahir o abans d'ahir, perquè la nostra veritable naturalesa és lliure sempre, està per damunt de tot, tant de les paraules, com de les experiències personals, com del bé que la ment el veu separat del mal.

 

La nostra veritable naturalesa juga amb la paraula que és de ningú, fins redescobrir que la veritat sempre supera tota ficció, tota ombra i tota il·lusió.

 

Només la veritat ens fa lliures. Cap persona està capacitada, com creu estar, per a fer-se lliure ella mateixa, ni per fer lliure a ningú, perquè ser persona ja és un conjunt d'idees i creences preconcebudes que limiten a la consciència, és la creença més dolorosa que hi ha, la que més esclavitza, la més absurda i rocambolesca que hagi inventat la ment humana, és la que més costa d’alliberar. Només la Vida impersonal se’n pot alliberar a sí mateixa, si se li reclama, de cor, el dret innat.  Mai hem estat el que diem o creiem ser, som pura Vida, eterna, indefinible i il·limitada.  Ja estem essent viscuts en el desconegut del Ser, per la mateixa intel·ligència eternament atemporal, no cal anar-la a buscar, ja som la llibertat absoluta del que més s’anhela recuperar, només ens en separa la il·lusió de creure ser algú temporal i mortal, algú que creu tenir lliure elecció. Però no som la ment, ni un grapat de pensaments o creences que venen i van que tant limiten a la Consciència, no som ni el cos, som purs testimonis del Tot.

 

Més enllà del jutge instructor, més enllà del bé suposadament separat del mal, més enllà de la Consciència personal, més enllà del lliure albir que creu tenir el fals jo, el que hi ha és AMOR INCONDICIONAL, la nostra veritable naturalesa,  la visió lúcida, neutral, neta, eternament atemporal i natural Del Que És, que res ni ningú, cap etiqueta ho pot definir, posseir o retenir per a interessos o usos personals.

 

No vulguis comprendre el que mai ningú ha pogut comprendre intel·lectualment. Hi ha una ressonància en aquestes paraules que només el teu veritable Ser pot comprendre, ja sigui per intuïció o pels sentits. 

 

Gràcies a tot i a tothom !!